martes, 7 de octubre de 2014

Les Caramelles de Josep Maria Comellas Bonfills

En Pep és un savi que ha tingut l'amabilitat i la folia d'escriure un text per a aquest bloc. Todo lo que os guste es mérito suyo, todo lo que os desagrade es culpa mía. Gràcies Pep!




Les caramelles
Josep Maria Comellas Bonfills

En un indret inhòspit de la Catalunya central, on encara ressonen els trabucs de la tercera Carlinada amb Rafel Tristany al capdavant, una colla de vellets vestits amb faixa i barretina estan a punt de cantar, joiosos , les quatre caramelles que tenen preparades per a celebrar la nova de Pasqua.
És molt probable que l’estimat lector que està llegint aquestes línies s’estigui preguntant (sobretot si és de Can Fanga, és a dir, “pixa-pi”): què són les “caramelles”? Doncs són cançons populars que es canten per Pasqua, tradicionalment de temàtica religiosa (la resurrecció de Crist i tal i qual), encara que en els darrers temps la maldada secularització de la societat ha propiciat que s’anessin incorporant cançons de to festiu i, fins i tot, d’aire satíric (on anirem a parar!). Els diferents grups de “caramellaires”, vestits de catalans i catalanes, van poble per poble i casa per casa a primera hora del matí a torturar gent innocent amb els seus càntics catòlico – festius, acompanyats per instruments musicals tals com el rigo-rago, el regue-rec, el cataclinc, el ferrets, el cèrcol, el salteri, la xifla i d’altres per l’estil. L’esperança  d’aquests jovials cantaires de vuitanta anys és rebre com a recompensa una bona colla d’ous per part de la gent del poble per, després, fer-ne truites i  afartar-se com lladres.

Així que, en un inhòspit indret de la Catalunya central, davant d’una bonica casa amb balcó, tenim una colla de iaios amb barretina acabats de sortir de la residència d’avis del poble veí bramant (sí, sí, bramant!), a les nou del matí i a ple pulmó, acompanyats d’un rigo-rago i un regue-rec, la següent estrofa:

“És Jesús que triomfava
en la mort i en el pecat,
i a tots ens retornava
l’alegria i l’amistat.
I ara doncs celebrem aquest dia,
i cantem l’al·leluia de Pasqua
a Jesús ressuscitat”

Un d’ells, de tant que s’esgargamella, només fa que salivar sobre la seva camisa blanca guarnida amb una cinta catalana que li tanca el coll. Un altre, un home rodanxó un xic més jove, ja no pot aguantar el trepidant ritme de la cançó i esbufega que dóna gust. Al seu costat, la seva dona, malgrat que encara és més grassa, canta cofoia a tot pulmó sense perdre pistonada. Enfront del grup hi trobem, dirigint, en Pere de Cal Pere, un home d’uns setanta anys amb una espès bigoti  que encara conserva una bona planta. En Pere fa cinquanta anys que no es perd cap jornada caramellaire: se sap totes les cançons agudes i per haver, n’ha composat també unes quantes, canta com els àngels i, en acabat, menja amb fal·lera un parell de truites de dos ous amb una bona llesca de pa amb tomàquet. És l’amo, el millor, un home respectat dins d’aquest petit però apassionant món caramellaire.
Sí, estimats amics de Cal Fanga! D’aquest excels espectacle se’n diu caramelles! 

El moment d’eufòria nacional també té la seva repercussió entre els jubilats de la tercera edat que canten a l’al·leluia de Pasqua. Així, l’última cançó del seu repertori és una sàtira política on es reprodueix el que ha esdevingut l’esport nacional català per excel·lència: ridiculitzar Pere Navarro i el seu “nou PSC”. La cantada acaba amb un “Visca Catalunya!” tan sentit que a un dels iaios, en Josep, li cauen llàgrimes dels ulls. Ben lluny queden aquelles tardes de bar dels anys seixanta en que, després de prendre el cigaló, entonava un jovial “Cara al sol” amb el seu amic Tomeu, ara ja criant malves.

Al migdia, després d’una llarga jornada, els caramellaires es disposen a celebrar l’ouada, concretament a les afores del poble, en un bonic camp amb quatre arbres i una font. Les truites baixen que dóna gust, el porró de vi és reomplert constantment i un esclatant sol de primavera esclafa les seves calbes. En Pere de Cal Pere, després d’engolir i beure com un lladre, s’estira sota l’ombra d’un dels arbres a prendre la fresca primaveral. De cop obre els ulls i veu que s’havia mig endormiscat; s’aixeca feixugament, el cap l’hi pesa i l’estómac ronca. És la indigestió pròpia de cada pasqua. Però aquest cop és diferent; tot li dóna voltes, i cada cop més ràpides, fins que finalment es desploma sorollosament al terra cobert de mala herba. Els seus companys s’esglaien, corren, criden, li tiren aigua per sobre, l’intenten reanimar, fins que a la fi el cantaire rodanxó, tot esbufegant, truca un ambulància. És la baixa pròpia de cada pasqua. 

Un parell de dies més tard, just el dia del seu enterrament, apareix al diari regional una petita columna en honor d’en Pere de Can Pere escrita per l’alcalde de la seva població: “Amic Pere, sempre et recordarem  com un home de bé, un bon pare de família, un excel·lent treballador, amic dels seus amics, entusiasta de la vida, català de soca-arrel i, sobretot,  com un dels més flamants representants de la més nostra il·lustra festa: la trobada de caramelles. DEP”.
 

No hay comentarios:

Publicar un comentario