Les caramelles
Josep Maria Comellas Bonfills
En un indret inhòspit de la Catalunya central, on encara ressonen els
trabucs de la tercera Carlinada amb Rafel Tristany al capdavant, una colla de vellets
vestits amb faixa i barretina estan a punt de cantar, joiosos , les quatre caramelles
que tenen preparades per a celebrar la nova de Pasqua.
És molt probable que l’estimat lector que està llegint aquestes línies
s’estigui preguntant (sobretot si és de Can Fanga, és a dir, “pixa-pi”): què
són les “caramelles”? Doncs són cançons populars que es canten per Pasqua,
tradicionalment de temàtica religiosa (la resurrecció de Crist i tal i qual),
encara que en els darrers temps la maldada secularització de la societat ha
propiciat que s’anessin incorporant cançons de to festiu i, fins i tot, d’aire
satíric (on anirem a parar!). Els diferents grups de “caramellaires”, vestits
de catalans i catalanes, van poble per poble i casa per casa a primera hora del
matí a torturar gent innocent amb els seus càntics catòlico – festius,
acompanyats per instruments musicals tals com el rigo-rago, el regue-rec, el
cataclinc, el ferrets, el cèrcol, el salteri, la xifla i d’altres per l’estil.
L’esperança d’aquests jovials cantaires
de vuitanta anys és rebre com a recompensa una bona colla d’ous per part de la
gent del poble per, després, fer-ne truites i
afartar-se com lladres.
Així que, en un inhòspit indret de la Catalunya central, davant d’una
bonica casa amb balcó, tenim una colla de iaios amb barretina acabats de sortir
de la residència d’avis del poble veí bramant (sí, sí, bramant!), a les nou del
matí i a ple pulmó, acompanyats d’un rigo-rago i un regue-rec, la següent
estrofa:
“És Jesús que
triomfava
en la mort i en
el pecat,
i a tots ens
retornava
l’alegria i
l’amistat.
I ara doncs
celebrem aquest dia,
i cantem
l’al·leluia de Pasqua
a Jesús ressuscitat”
Un d’ells, de tant que s’esgargamella, només fa que salivar sobre la seva
camisa blanca guarnida amb una cinta catalana que li tanca el coll. Un altre,
un home rodanxó un xic més jove, ja no pot aguantar el trepidant ritme de la
cançó i esbufega que dóna gust. Al seu costat, la seva dona, malgrat que encara
és més grassa, canta cofoia a tot pulmó sense perdre pistonada. Enfront del
grup hi trobem, dirigint, en Pere de Cal Pere, un home d’uns setanta anys amb
una espès bigoti que encara conserva una
bona planta. En Pere fa cinquanta anys que no es perd cap jornada caramellaire:
se sap totes les cançons agudes i per haver, n’ha composat també unes quantes,
canta com els àngels i, en acabat, menja amb fal·lera un parell de truites de
dos ous amb una bona llesca de pa amb tomàquet. És l’amo, el millor, un home
respectat dins d’aquest petit però apassionant món caramellaire.
Sí, estimats amics de Cal Fanga! D’aquest excels espectacle se’n diu
caramelles!
El moment d’eufòria nacional també té la seva repercussió entre els
jubilats de la tercera edat que canten a l’al·leluia de Pasqua. Així, l’última
cançó del seu repertori és una sàtira política on es reprodueix el que ha
esdevingut l’esport nacional català per excel·lència: ridiculitzar Pere Navarro
i el seu “nou PSC”. La cantada acaba amb un “Visca Catalunya!” tan sentit que a
un dels iaios, en Josep, li cauen llàgrimes dels ulls. Ben lluny queden aquelles
tardes de bar dels anys seixanta en que, després de prendre el cigaló, entonava
un jovial “Cara al sol” amb el seu amic Tomeu, ara ja criant malves.
Al migdia, després d’una llarga jornada, els caramellaires es disposen a
celebrar l’ouada, concretament a les afores del poble, en un bonic camp amb
quatre arbres i una font. Les truites baixen que dóna gust, el porró de vi és
reomplert constantment i un esclatant sol de primavera esclafa les seves
calbes. En Pere de Cal Pere, després d’engolir i beure com un lladre, s’estira
sota l’ombra d’un dels arbres a prendre la fresca primaveral. De cop obre els
ulls i veu que s’havia mig endormiscat; s’aixeca feixugament, el cap l’hi pesa
i l’estómac ronca. És la indigestió pròpia de cada pasqua. Però aquest cop és
diferent; tot li dóna voltes, i cada cop més ràpides, fins que finalment es
desploma sorollosament al terra cobert de mala herba. Els seus companys
s’esglaien, corren, criden, li tiren aigua per sobre, l’intenten reanimar, fins
que a la fi el cantaire rodanxó, tot esbufegant, truca un ambulància. És la
baixa pròpia de cada pasqua.
Un parell de dies més tard, just el dia del seu enterrament, apareix al
diari regional una petita columna en honor d’en Pere de Can Pere escrita per
l’alcalde de la seva població: “Amic Pere, sempre et recordarem com un home de bé, un bon pare de família, un
excel·lent treballador, amic dels seus amics, entusiasta de la vida, català de
soca-arrel i, sobretot, com un dels més
flamants representants de la més nostra il·lustra festa: la trobada de
caramelles. DEP”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario